[versió de butxaca]

dissabte, d’octubre 28, 2006

In memoriam Sebastià Roure, 5


El col·lega Marc Valls s'ha posat en contacte amb el Pa Florit per enviar-nos informació diversa i diversificada entorn de Sebastià Roure "mort en acció a l'agost de 2006", segons indica el cartell d'homenatge al poeta, pintor i declamador nascut a Girona. Entre d'altres coses, ens hem assabentat que es farà un recital multitudinari a l'Heliogàbal el proper 23 de desembre i es muntarà una exposició de quadres rourians a l'Albrícias durant el mes de desembre. A més, en Marc Valls ens ha enviat un recull de dibuixos paisatgístics que en Roure va fer de Caldes de Montbui. En penjo un i saludo en Marc: ei!

dissabte, d’octubre 21, 2006

un poema en prosa d'enric castanyes


Orlando Guillén + Enric Casasses
(Bar ElSito, Mèxic)

un nino articulat de fabricació antiga li cau de la butxaca al fang de la vora del camí arran d'una paret i al cap d'uns deu mil anys el ninot es desperta en un bosc d'arbres grandiosos herba abundant altes falgueres flors de diversos colors bolets que només els hi faltaria enraonar i l'estremeix una brisa tota idees tota sons tota estímuls tota carícies aleshores es posa dret es mou saluda

(A la panxa del poema en prosa que no hi neva ni hi plou, Enric Casasses Figueres, inèdit, 2003-5)

dijous, d’octubre 05, 2006

Del poema-llamp i el poeta llampat

Els poemes que més m’interessen de Rudiments de saviesa (Bcn: Empúries, 2005) són aquells en què Bauçà parla del fet poètic, el qual el veu i el viu, bàsicament, de maneres i possibilitats infinites, però de manera autèntica i objectiva, cosa que espanta i sedueix a parts iguals (més o menys.) Bauçà hi escriu: “La carrera de poeta, / igual que la de vident, / està plena d’intrusisme. / Les autoritats no fan / res idoni per tallar-lo.” (p. 133) Sempre, sempre, sempre, Bauçà ataca de cares i amb una daga ben esmolada entre les dents mentre intenta un somriure: Els intrusos som nosaltres i l’únic poeta és ell? On s’estudia la carrera de quiromàntic? Quines autoritats són les que poden autoritzar amb prou autoritarisme que s’acabin els intrusismes a l’hora d’exercir de poeta? Aquesta és una visió social del fet poètic, amb la qual estic d’acord, però si apliquéssim l’eutanàsia als mals poetes (“intrusos”), per llei i amb injeccions de Zyclon B similars a les del 36, llavors, només sobreviurien uns pocs. Això sí, avorrits, però amples. En un segon i darrer poema hi diu: “La creació poètica, / comparada amb d’altres arts, / és la més electrofísica, / doncs no usa cap sentit, / just els dits, per traduir-la.” (p. 136) És cert. El poema ve a través d’un calfred elèctric que se situa, en cada poeta, en un lloc diferent del cos. El poema ve com si no el volguessis, perquè ningú pot ser tan enze com per esperar-lo assegut davant de la llibreta amb els ulls en blanc i la verga entre las mans. Un cop ve, el poema, el pots “traduir” a través de l’escriptura, o sigui, mitjançant els “dits”. A més, el fet que el poema no utilitzi cap sentit, referma la teoria de l’escriptura automàtica, la qual ve directa del cervell i dels somnis. I, finalment, si comparem la creació poètica amb les altres arts, deu ser, a banda de la més pobra, la que electroxoca més, la més excitant: el poema és el llamp i el poeta el parallamps, d’aquí que els que “tradueixen” poemes, no els que els escriuen conscientment, són uns llampats: “Un poeta es troba al mig / de la corda fluixa, sempre.” (Els somnis. Bcn: Empúries, 2003, pàg. 134.) Bauçà és incisiu perquè diu veritats com punys, objectiu perquè les veritats com punys que diu són reals, i corrosiu perquè les veritats com punys reals que diu les diu sempre, sempre, sempre, treient-se la daga d’entre les dents amb un gran i enigmàtic somriure. Zasss!

dilluns, d’octubre 02, 2006

De pelar-se-la

Sí, Miquel Bauçà podria haver actuat en qualsevol nightshow o talkshow -vés a saber com es diu l'espai de la teleburra on un es fa el graciós remunerat- però va preferir, segons la meva opinió, expressar-se en heptasíl·labs i prosa a través dels seus llibres. En qualsevol cas, no se'l pot considerar un poeta invisible. Potser com a persona va intentar ser-ho, però tampoc li va funcionar: els veïns el veien, l'oloraven i l'espiaven. Un dels seus versos més revolucionaris és: "Me la pelo, a l'autobús". Es tracta d'un octosíl·lab -alguna vegada s'havia d'equivocar, no?- que inclou dos conceptes, en principi, força antagònics: l'onanisme i els mitjans de transport públic (vaja, podríem veure Crash de Cronenberg o llegir Crash de Ballard, i la nostra concepció del sexe i la velocitat, canviarien.) Per a fer l'anàlisi del vers exclouré la resta del poema, perquè ara no la tinc a mà, vull dir la resta del poema, no la d'aixonses. Aquesta afirmació podria semblar ridícula, gruixuda i, fins tot, es podria considerar un delicte. Però, no! Es tracta d'una convicció: me la pelo allà on em plau, i em plauen els autobusos, pel fet que sóc un exhibicionista del quinze, o, almenys, no vull que em passi de llarg l'oportunitat de fer el que em roti. De tot això se'n pot deduir que Bauçà, o el seu jo poètic, o el seu personatge, o qui sigui, no vol ser invisible. I menys com a poeta que s'escorre en públic, en moviment i davant de les madones i parisencs que faci falta. Uf! quin gust...