He sortit a comprar tabac...

(Víctor Marute)

A punt!?

I finalment, arribem al final. Per a l'any vinent, de moment, ja està gairebé enllestit El cervell de Lenin: tretze poemes en prosa d'en camacho-grau -no escriu gaire aquest noi, es cansa, uf!-, amb les seves corresponents -o no- il·lustracions dibuixades per en Rafael Cruz -la portada és guapa, no?-, i dues cites de Serguei Iessenin: "Dic els meus versos a les prostitutes, / i m'emborratxo amb els bandits." L'altra cita l'haureu de buscar a l'edició de can Emboscall. Per cert, va ser en Cru de Ca'í qui em va proposar el nom de Pa florit per al bloc a partir d'un altre títol, en aquest cas el d'un poema en prosa d'aquest futur -fotut- llibret. I ja està, companys: salut i dards alls folls!

Urtx

L'activista, cartellista, gravador, impressor, en definitiva, l'artista, Miquel Plana, d'Olot, ha confegit un llibrot de bibliòfil amb l'obra Urtx d'Enric Casasses Figueres. A més d'afegir-hi els seus gravats també l'acaba de conformar un pròleg d'en camacho-grau. El volum deu pesar uns cinc o sis quilos i se n'ha fet un tiratge de 111 exemplars. Si en voleu un, diria que l'haureu de fotocopiar. Jo tinc el 108 i el 109. Apa, a córrer!

Post-Scriptum (15·II·07): l'exemplar número 109 de l'Urtx està en mans de l'Ics Ge, cosa que em fa feliç, només ara mateix, i em torna locuaç, tan sols per un moment. Ei, nen! No et desanimis. Salut!

In memoriam Sebastià Roure, i 7

La tal Laporters, sí, és dona, ha tramès al Pa florit un altre vídeo amb en Sebastià Roure com a protagonista, amb els dibuixos de Caldes de Montbui i d'altre material rourià que ens va enviar en Marc Valls. Des d'aquí felicitem a l'Hel·lena per la feina feta -tot un currele, yeah!- i l'animem perquè contuniï treballant el poema, la imatge i el que faci falta. Ei, cliqueu-hi que val la pena!

Europe Change Bad

Pomades per a pells fines

Ni puny-etèria ideia, nens!

Per en Marc Charles.

Sempre he estat un extrem i suprem big bang desastrós a l’hora de fer veure que domino una situació o un àmbit o una conversa o d’altres coses per l’estil, siguin domables o no. Vull dir que de la gran majoria d’àmbits de la vida no en tinc ni puta idea. Potser sí que en sé alguna cosa de còmics, llibres, flims i d’altres flipades per l’estil, però de la vida, ni puta idea. Em repeteixo, ho sé, em repeteixo. Per això, quan el Hippie em va demanar una llista dels millors discos, segons el meu parer, del present any -que s’acabi ja!-, doncs, ni puny-etèria ideia, nens! No és que no segueixi l’actualitat, més o menys, però és que estic, encara, molt penjat de la música d’abantes que nasquérem, i, per tant, aconsellar coses de l’any sis –no s’ha acabat?- m’és força difícil. Hagués preferit donar algun consell sobre la paternitat, els veïns, la feina o alguna cosa seriosa de la qual sí que no en sé re de re. Només per fer-me veure us diria: “Sí, sí, els nadons, ja se sap, canvien molt cada dia…” o “Als veïns ni aigua, ara, la del tercer, la del tanga de tigressa, puja un dia a demanar-li sal…” o “A la feina fes-te l’orni o fes-te un trepa, perquè sinó…” Em contradic: hauria de saber més coses sobre els intangibles musicals que sobre la vida quotidiana. Què hi farem! En el fons jo sóc un classicot. Hi ha un parell de discos editats aquest any que em semblen imprescindibles: u) Modern Times de Bob Dylan i dos) A Hundred Highways (American V) de Johnny Cash. El primer perquè em sembla un dels millors treballs d’en Dylan, hiperactiu tot i tenir ja una certa edat. I el segon perquè és una meravella: es tracta del llegat d’un home trencat, a punt de morir, però compromès amb la seva música fins al final. Dues obres mestres de dos creadors, ja, clàssics. Per cert, el disc tres) Orphans. Brawlers, Bawlers & Bastards de Tom Waits, tot i que ha aparegut fa poc i que l’estic escoltant ara, l’hi poso també perquè és un clàssic nou i punt. Cal ressenyar que el disc quatre) La manera més salvatge d’Enric Casasses & Pascal Comelade és la plasmació d’una relació musicopoètica –música i poesia no són el mateix?- que fa anys que els uneix en directe i en viu. Cal destacar-ne la versió de Cortina firmada de Robert Wyatt i la intensitat vital que respira la gravació per tots els seus porus. Dels grups d’ara en segueixo molt pocs, per no dir que no vigilo gaire què em descarrego de la burra. Cada dia no pot ser festa! Veja’m: el disc cinc) The life pursuit de Belle & Sebastian és un colossal monument a la vida naïf i un retorn a la sonoritat d’aquelles obres que ens van captivar al final dels 90, com If you’re feeling sinister o Boy with the arab strap. Els que tampoc semblen que tenen ganes de retirar-se són els Sonic Youth que amb l’edició del disc sis) Rather ripped han superat, d’una punyetera vegada, l’enfonsament de les torres bessones. Sí, els novaiorquesos sempre sonen igual, però mai em cansen. El disc set) Mr. Beast de Mogwai és pura dinamita post-rock que mescla moments de gran contundència elèctrica amb d’altres paisatges sonors més calmats però igualment intensos. M’agraden més que els Tortoise fent de banda d’acompanyament a The brave and the hold de Bonnie “Prince” Billy, l’autor del disc vuit) The letting go, el qual em segueix fascinant com el dia que vaig descobrir el sensacional I see a darkness. El disc nou) You In Reverse de Built To Spill és rock autèntic sota l’auspici dels millors Neil Young & Crazy Horse. I per enllestir aquest Top Ten d’estar per casa, el disc deu) Failing songs de Matt Elliott és una obra malecònyicament exquisida. I ja està! Em deixo moltes coses d’aquest any al sac: Daniel Johnston, Lambchop, The Drones, Calexico, Dominique A, 12twelve, Roger Mas, Caetano Veloso, Espers, Gallon Drunk, Jaume Sisa, Francisco Nixon, Gnarls Barkley, Josele Santiago, Tarántula, Isobel Campbell & Mark Lanegan, Jolie Holland, Yo la tengo, Mojave 3, i un llarg etcètera disponible a les alforges de la mula. Ja ho sabeu: si m’heu de demanar consell és possible que la meva resposta sigui del tot evident. Salut, nens!

Estripem les solapes dels llibres!

L’obra de Salinger és fascinant. De la seva vida, però, no se’n sap gaire res. Bé, sí, la seva filla ha posat per escrit les excentricitats de l’autor nascut a… Vaja, no sé on va néixer. No m’importa. Així com no m’interessa gens ni mica si està viu o mort o d’altres coses per l’estil. El que em meravella d’aquest autor, així només d’entrada, és com s’editen els seus llibres: sense cap dibuix que il·lustri la portada, sense cap nota biogràfica i, per descomptat, sense cap fotografia que ens mostri un escriptor intel·ligent, brillant i seductor. Fins i tot, la solapa de Pugeu la biga mestra, fusters. Seymour: una introducció (Bcn, Ed. 62, 1992) ens avisa que “Per voluntat expressa de l’autor, aquest volum no conté alguns elements habituals de la nostra col·lecció: ni la solapa d’informació bibliogràfica, ni la presentació que encapçala les obres seleccionades. Tampoc no ha estat possible d’il·lustrar la coberta amb una fotografia.” El que deia: l’embolcall de les obres de Salinger ja és fascinant, però les obres encara ho són més. La segona part del llibre esmentat, que porta per títol Seymour: una introducció, hauria de ser de lectura obligatòria per als poetes que no en tenen ni idea de fer de poetes. El protagonista ens presenta el seu germà Seymour a partir d’una semblança per escrit, on la memòria va d’un costat a l’altre sense cap mena d’estructura aparent, tot i que, tot plegat sembla pensat fins l’últim detall. El tal Seymour és un ésser extraordinàriament intel·ligent, precoç i brillant. Un poeta de cap a peus: mor jove i inèdit. La ironia de Salinger a l’hora de descriure el físic dels poetes és demolidora: “per arribar al final d’un poema de primera classe cal una considerable quantitat de resistència física i no tan sols una certa dosi d’energia purament nerviosa o un ego a prova de bomba. Massa sovint, per desgràcia, un poeta es converteix en un mal guardià del seu cos, però crec que, normalment, a l’origen, ha estat proveït amb un físic altament útil.” Per altra part, la veu protagonista, quan parla d’editar els poemes del seu germà difunt, ataca sense pietat els marges de la literatura: els editors repentinats (“tinc la intenció que qualsevol editor de bona voluntat que tingui un vestit ben planxat i un parell de guants raonablement nets se’ls emporti directament a les fosques premses”), les solapes llefiscoses i adúlteres (“amb una solapa proveïda d’unes quantes endimoniades observacions de garantia sol·licitades, amb èxit, d’aquells poetes i escriptors d’anomenada als quals no fa res de comentar en públic l’obra de llurs col·legues”), i la crítica literària de pa sucat amb oli i els cercles literaris bornis (“seran concisament presentats al públic amant de la poesia per un o altre de la petita colla de soldats, de pedants moderadament ben pagats adeptes de la pluricol·locació als quals es pot confiar la ressenya, no necessàriament prudent o apassionada, però sempre breu, dels llibres de poesia nous.”) Acabo d’esmentar un únic paràgraf (pàg. 86-87) de manera entretellada per dues raons: perquè m’ha vingut bé i perquè no em venia malament. Aquesta és la primera raó. La segona és: quan comento el text? La prosa de Salinger és tan endimoniadament complexa i sardònica que no dóna cap respir ni cap treva. Aleshores, m’he vist obligat a posar-hi cullerada. Crec que ens hem d’enfrontar a Salinger sense cap idea preconcebuda ni cap intoxicació típica dels suplements literaris de diumenge (és un dir, perquè, ara, cada dia, en surt un, de suplement literari, com si fessin falta, tu!) Per tant, crec que el Salinger-autor sobreviurà al Salinger-personatge, encara que no el coneguem ni remotament, perquè segons ell mateix “Un veritable artista sobreviu a tot. Fins a l’elogi.”

discru

1. Quatre camins
2. Melusine (Aleister Crowley)
3. Cos a cos abrasats
4. Canzonetta dels feliços pocs
5. Dissident
6. Sonetina burocràtica
7. Les dues Espanyes
8. A l’ombra de la ciutat
9. Carta de Drella
10. Todas las noches del mundo (Roger Wolfe)
11. L’etern retorn
12. El taüt
13. Mòmia urbana
14. Rei serpent
15. Tantra quotidià (Adriana Bàrcia)
16. Súper sexe (Morphine)

Bonus tracks: Dreamachine (pdf) + Petits fracassos (pdf) + Pus [Una estria personal] (pdf). Gravat en directe a la Nova Jazz Cava de Terrassa el 15 de febrer de 2006 sota el títol “Petits fracassos”. Agraïments: Jordi Fernández (managementa), Víctor Marute (dibuixamenta) i el Calvados (inspiramenta). Poemes i dient-los: joan josep camacho grau & Guitarra i tocant-la: Rafael Cruz.

In memoriam Sebastià Roure, 6

El mossèn Xemeneia s'ha dirigit al Pa florit per a trametre'ns un parell de fotografies de la roureda de ciment on jeu en Sebastià Roure. Segons explica el dit mossèn, les imatges les hi va enviar l'Albert Pijoan, que quedi clar, eh?!

In memoriam Sebastià Roure, 5

El col·lega Marc Valls s'ha posat en contacte amb el Pa Florit per enviar-nos informació diversa i diversificada entorn de Sebastià Roure "mort en acció a l'agost de 2006", segons indica el cartell d'homenatge al poeta, pintor i declamador nascut a Girona. Entre d'altres coses, ens hem assabentat que es farà un recital multitudinari a l'Heliogàbal el proper 23 de desembre i es muntarà una exposició de quadres rourians a l'Albrícias durant el mes de desembre. A més, en Marc Valls ens ha enviat un recull de dibuixos paisatgístics que en Roure va fer de Caldes de Montbui. En penjo un i saludo en Marc: ei!

un poema en prosa d'enric castanyes

Orlando Guillén + Enric Casasses

(Bar ElSito, Mèxic)

un nino articulat de fabricació antiga li cau de la butxaca al fang de la vora del camí arran d'una paret i al cap d'uns deu mil anys el ninot es desperta en un bosc d'arbres grandiosos herba abundant altes falgueres flors de diversos colors bolets que només els hi faltaria enraonar i l'estremeix una brisa tota idees tota sons tota estímuls tota carícies aleshores es posa dret es mou saluda

(A la panxa del poema en prosa que no hi neva ni hi plou, Enric Casasses Figueres, inèdit, 2003-5)

Del poema-llamp i el poeta llampat

Els poemes que més m’interessen de Rudiments de saviesa (Bcn: Empúries, 2005) són aquells en què Bauçà parla del fet poètic, el qual el veu i el viu, bàsicament, de maneres i possibilitats infinites, però de manera autèntica i objectiva, cosa que espanta i sedueix a parts iguals (més o menys.) Bauçà hi escriu: “La carrera de poeta, / igual que la de vident, / està plena d’intrusisme. / Les autoritats no fan / res idoni per tallar-lo.” (p. 133) Sempre, sempre, sempre, Bauçà ataca de cares i amb una daga ben esmolada entre les dents mentre intenta un somriure: Els intrusos som nosaltres i l’únic poeta és ell? On s’estudia la carrera de quiromàntic? Quines autoritats són les que poden autoritzar amb prou autoritarisme que s’acabin els intrusismes a l’hora d’exercir de poeta? Aquesta és una visió social del fet poètic, amb la qual estic d’acord, però si apliquéssim l’eutanàsia als mals poetes (“intrusos”), per llei i amb injeccions de Zyclon B similars a les del 36, llavors, només sobreviurien uns pocs. Això sí, avorrits, però amples. En un segon i darrer poema hi diu: “La creació poètica, / comparada amb d’altres arts, / és la més electrofísica, / doncs no usa cap sentit, / just els dits, per traduir-la.” (p. 136) És cert. El poema ve a través d’un calfred elèctric que se situa, en cada poeta, en un lloc diferent del cos. El poema ve com si no el volguessis, perquè ningú pot ser tan enze com per esperar-lo assegut davant de la llibreta amb els ulls en blanc i la verga entre las mans. Un cop ve, el poema, el pots “traduir” a través de l’escriptura, o sigui, mitjançant els “dits”. A més, el fet que el poema no utilitzi cap sentit, referma la teoria de l’escriptura automàtica, la qual ve directa del cervell i dels somnis. I, finalment, si comparem la creació poètica amb les altres arts, deu ser, a banda de la més pobra, la que electroxoca més, la més excitant: el poema és el llamp i el poeta el parallamps, d’aquí que els que “tradueixen” poemes, no els que els escriuen conscientment, són uns llampats: “Un poeta es troba al mig / de la corda fluixa, sempre.” (Els somnis. Bcn: Empúries, 2003, pàg. 134.) Bauçà és incisiu perquè diu veritats com punys, objectiu perquè les veritats com punys que diu són reals, i corrosiu perquè les veritats com punys reals que diu les diu sempre, sempre, sempre, treient-se la daga d’entre les dents amb un gran i enigmàtic somriure. Zasss!

De pelar-se-la

Sí, Miquel Bauçà podria haver actuat en qualsevol nightshow o talkshow -vés a saber com es diu l'espai de la teleburra on un es fa el graciós remunerat- però va preferir, segons la meva opinió, expressar-se en heptasíl·labs i prosa a través dels seus llibres. En qualsevol cas, no se'l pot considerar un poeta invisible. Potser com a persona va intentar ser-ho, però tampoc li va funcionar: els veïns el veien, l'oloraven i l'espiaven. Un dels seus versos més revolucionaris és: "Me la pelo, a l'autobús". Es tracta d'un octosíl·lab -alguna vegada s'havia d'equivocar, no?- que inclou dos conceptes, en principi, força antagònics: l'onanisme i els mitjans de transport públic (vaja, podríem veure Crash de Cronenberg o llegir Crash de Ballard, i la nostra concepció del sexe i la velocitat, canviarien.) Per a fer l'anàlisi del vers exclouré la resta del poema, perquè ara no la tinc a mà, vull dir la resta del poema, no la d'aixonses. Aquesta afirmació podria semblar ridícula, gruixuda i, fins tot, es podria considerar un delicte. Però, no! Es tracta d'una convicció: me la pelo allà on em plau, i em plauen els autobusos, pel fet que sóc un exhibicionista del quinze, o, almenys, no vull que em passi de llarg l'oportunitat de fer el que em roti. De tot això se'n pot deduir que Bauçà, o el seu jo poètic, o el seu personatge, o qui sigui, no vol ser invisible. I menys com a poeta que s'escorre en públic, en moviment i davant de les madones i parisencs que faci falta. Uf! quin gust...

Els processos creatius

L’interès dels processos creatius és nul. Quina necessitat hi ha d’explicar-se en públic i en prosa sobre allò que ja està fet? Deu ser que els creadors tenen por que no s’entengui allò que fan. Parlar sobre la revolta creadora des de la poltrona és un acte còmode. Des de quan una revolta ha estat còmoda? Allò que importa és el resultat. El camí per arribar-hi forma part d’un mateix i no li fa cap falta explicar-se. Algú dóna explicacions de per què menja i caga o dorm i somnia? L’interès pels processos destructius és pura xafarderia i l’exaltació dels processos autodestructius és puta mitomania, però, almenys, són més divertits i entretinguts que la xerrameca exaltada sobre tants perquès. Si vivim perquè sí i morim perquè també, llavors, per què tanta explicació buida de tanta poqueta cosa com els processos creatius? Visca allò creat i mori el peu de pàgina!

Peça espontània

PEÇA ESPONTÀNIA SOBRE ELS “50” A AMÈRICA(1), gregory corso


Bomba dècada
Mare dècada
Adéu valors dècada
Dulles(2) vol ser el Senyor dècada
Marx Freud Einstein dècada


Dècada de la sopa congelada
Dècada del groc rosa cartoixa(3) negra
Dècada de Sant McCarthy
Dècada dels homosexuals orgullosos
Dècada del Mig-Oest Dadà
Dècada de la Plaça Beat
Dècada de la Plaça Beat
Dècada del càncer


Dècada encongida(4) pel Senyor Portamonedes
Televisió hometristesa dècada
Dècada emmalaltida pels comediants
Assegurança or avió explosió dècada
Dècada amb la guàrdia de Harvard dempeus
Time dècada
Dècada que ha repetit com l’eco els plors dels “30”
Marihuana dècada



(1) Sinclair Beiles, William Burroughs, Gregory Corso, Brion Gysin, Minutes to go. Beach books, texts & documents, 1968, pàg. 32.
(2) L’any 1953, Allen Welsh Dulles va esdevenir el primer civil que es convertia en director de la CIA. Per altra part, de l’any 1953 fins el 1959, John Foster Dulles va ser Secretari d’Estat sota el mandat del President Eisenhower. Els dos són figures destacades de la dècada dels cinquanta, però no sé quin dels dos és el que esmenta Corso. Fins i tot, pot ser que no sigui cap d’aquests dos prohoms de l’Amèrica de la Guerra Freda.
(3) No he trobat aquest mot en els diccionaris ni a l’Enciclopèdia Britànica. Ara bé, la paraula francesa “chartreuse” s’hi assembla força. La llatinització d’aquest topònim és “cartoixa”. Segons l’IEC, “Monestir dels religiosos de l’orde de sant Bru”.
(4) Tampoc he trobat l’arrel verbal de l’adjectiu/participi “crinched”, tot i que el verb que més s’hi assembla és “cringe” (encongir-se).

Cut-up

MINUTES TO GO, Brion Gysin
[fragment]


Escull un llibre qualsevol llibre esmicola’l
esmicola
prosa
poemes
diaris
revistes
la bíblia
el corà
el llibre de moroni
la-tzu
confuci
el bhagavad gita
qualsevol cosa
cartes
correspondència mercantil
empalma
totes les paraules


Sinclair Beiles, William Burroughs, Gregory Corso, Brion Gysin, Minutes to go. Beach books, texts & documents, 1968, pàg. 4. Exemplar enviat i regalat pel Mossèn Xemeneia "en reconeixement de la tasca bitòfila, bitòloga, bitificativa i bitificable" (es refereix al prozine undergrau dards alls folls), i distribuït per City Lights Books, 1572 Grant Avenue, San Francisco, California 94133.

mut (-is)

si amb la llengua no
has recorregut
la senda de cap
lloc inconegut,
què fas parat sol
al marge caigut
sense dona deu
i espermaperdut?

Els altres escrits

La lectura de El primer tercio (The First Third & Other Writings. San Francisco: City Lights Books, 1981) de Neal Cassady ha estat bastant decepcionant. Sobretot, perquè Cassady, l’àngel hipster de la generació Beat, era un referent vital que es va convertir en literatura, no un literat que va voler viure les seves ficcions. Jack Kerouac el va convertir en el coprotagonista de la novel·la A la carretera (On the road) sota el pseudònim de Dean Moriarty, a més d’inspirar múltiples personatges de les obres de l’escriptor d’origen canadenc (The Dharma Bums), d’Allen Ginsberg (Howl), i de Tom Wolfe (The Electric Kool-Aid Acid Test), entre d’altres. Cassady era una força vivent de la natura, un as del volant, un consumidor de qualsevol estupefaent de moda, un amic i un amant sense comparació, al capdavall, va ser l’home-àngel que va inspirar tota una generació d’escriptors i artistes, els quals van intentar canviar l’Amèrica dels anys 40 i 50. El primer tercio és una recreació autobiogràfica de la turmentosa infància de Cassady i la relació amb el seu pare, un perruquer alcohòlic que el va arrossegar pels hotels i les pensions més polloses dels EUA. Es tracta d’una narració lineal, excessivament detallada, i, de vegades, carregosa. Segons les explicacions de la seva vídua, Carolyn Cassady, el llibre està escrit sota l’influx de Marcel Proust, però no es pot escriure com Proust sense ser-ho. És obvi. Cassady allarga les frases com si fos el de la magdalena, però sense el seu ganxo, el que l’ha fet immortal. Ara bé, en la distància curta, Cassady destaca més i fa que brilli intensament el seu estil. La narració “Haber visto un espectro no lo es todo”, la qual va servir de base al film La última vez que me suicidé (Last Time I Committed Suicide, Stephen Kay, 1996), és de lo millor del llibre, el qual es complementa amb algunes cartes dirigides a Jack Kerouac i Ken Kesey. Que l’Editorial Anagrama, a principis del present estiu, hagi recuperat aquest text, juntament amb noves edicions de Aullido de Ginsberg i Las cartas de la ayahuasca de William Burroughs i, altre cop, el poeta jueu (una mica pesat el paio!), no deixa de ser un exercici necessari de reivindicació i recuperació dels Beat, inacceptats al seu temps, llorejats pels hippies i massacrats, ara, pels que van d’escriptors moderns i autèntics. Si un dia s’aixeca Cassady, ja veurem...

a l'ombra de la ciutat

a l’ombra de la ciutat
jugàvem a ser amants
abraçant-nos sens parar
impúdicament cofois


tocant-nos els baixos fons
amb tots els instints als dits
tocant-nos els baixos fons
a l’ombra de la ciutat


abandonant-nos al foc
nocturnal dels cantoners
angulosos de ciment
a l’ombra de la ciutat


tocant-nos els baixos fons
amb tots els instints als dits
tocant-nos els baixos fons
a l’ombra de la ciutat

Estampa del pati

Ja veieu
com està el pati:
l’herbam
entre les esquerdes
de l’asfalt
bull,
es recrema
i mor.
En silenci
i capcots,
els jugadors
de suor musculada
s’arrepengen al banc
dessota un para-
sol arbrat,
l’únic oasi propici
per al desencant
dels anti-
herois d’ara.
I,
a la mercè
de la justícia solar,
els jugadors
intenten pair
el deshonor
de la derrota
o l’alegria
de la victòria,
fins que les mares
els cridin
pels seus noms
a l’hora de dinar.
Ja heu vist
com està el pati:
tot està
a punt
de fondre’s.

In memoriam Sebastià Roure, 4

(Víctor Marute)



roure


tinc la mort pendent,
de la teva mà
tinc l'amor pendent,

i ens codifiquem,
just per reconèixe'ns
ens codifiquem,

de la teva mà
amb tots els bells codis,
del cor del pit-roig:

cauen trons i llamps,
la música elèctrica
de dins del laberint.


Xavi Grimau

In memoriam Sebastià Roure, 3

(Víctor Marute)



DUES IN MEMORIAM ROURE


SIS BONA FE

Roura, a mi tu
em vas fotre quatre birres
però no m’importa.
Ni cinc ni set.
Jo et perdono
doncs sé de la teva bona fe
per veuhre-
telas.


SOBREPITOFI

Aquest matí m’ha trucat la Dolors i m’ha dit
que t’has mort.

¿T’has mort?
¿Sí?

Que t’hagis mort em sap greu,
però no estic trist,
perquè sempre sempre
-com diu la tomba de Duxamp a Rouen-
“D’ailleurs c’est toujours les autres qui meurent”.


Víctor Nik (res.) – 23 d’agost de 2006

In memoriam Sebastià Roure, 2

el vell arbre ha mort.
lloem-lo com home,
tan sols com un home,
però també com rei:
llarga vida al roure!
llarga vida al roure!
llarga vida al roure!

el vell arbre ha mort.





A Sebastià Roure.

Sobre la mesa azul
un libro abierto,
estrella roja
que alumbra en la noche desierta
de los sueños interrumpidos.
Tu alta copa roza el firmamento
y extiende en el techo de mi alcoba
la sábana de las constelaciones.
Roure, bad change europe.


Rafael Cruz

In memoriam Sebastià Roure, 1

Cendrer

A l'extrem trobem el filtre,
a l'altre, hi ha la guspira,
al mig crema la substància,
i al final, el fum és vida?
Podria ser la desgràcia:
millor encendre un rere un altre
i deixem el tema enlaire
fent Os! mirant el paisatge.

Tantra quotidià

(Víctor Marute)



Llit
empotrat
vestit
net
polit
i planxat
llet
sucre
mantega
cafè
fred
plou
espetec
verd
vermell
fluorescent
crits
plors
quiets
i parats
no facis tard
de pressa
i corrents
ulls
groguencs
línia 3
gerent
no hi és
un moment
més tard
si us plau
i cafè
...
més cafè
...
deu minuts
no puc
a les deu
a les onze
a les dotze
no ho sé
batec
enfonsat
cor
accelerat
atac
vascular
arxivar
i ja està
ara sí
ara no
demà
estómac
perforat
paper
platejat
pit
desossat
i enciam
rebregat
i cafè
...
més cafè
...
i després
les cinc
i que no
i que sí
senyor
que no
no n’hi ha prou
que més
i més
i les set
vermells
ulls
vermells
cervell
ressec
i les vuit
no estem
un nus
al budell
confús
i embús
en un puny
de vida
adormida
suïcida
i
...
pany
i clau
i al cau
bullit
resclosit
cedit
pel banc
assassinat
anunciat
riures
enllaunats
el millor
detergent
les dents
i el mateix
al llit
esmorteït
frígid
insà
glaçat
distant
ni un alè
ben sec
tot ben sec
i la humitat
passa de llarg
i res
res de res
immune al sentiment
i l’altre que s’hi fa
però se’n cansa
i ja està
ni bes
ni abraçada
ni res
res de res
immune al sentiment
i ben fred
congelat
i no res
ni un sospir
ni un gemec
i tot dorm
insastisfet
menys
l’inconscient
dient:
“no veus què et perds?!”


Adriana Bàrcia

Pa florit

(Rafael Cruz)

L'entranya del presoner és un calabós on les flors s’encabriten i l’escorbut li envesteix els murs de seda, mentre a la cambra blanca, tancada a pany i forrellat, la triquina se li enquista a l’esfínter. A mitjanit, al fons del fons més recòndit del túnel, s’escolta el sanglot budellaire del buit.

asylum

maquinària a punt
flors de bilis en boca
mal intracranial
entre lliris m’adormo
electroxocs vermells
cap al consol del zero
un cop de descontrol
adopto estranyes llengües
torrefacte cervell
em faig la manicura
fermento els meus humors
barrots a l’escriptura
des de la galeria
comença l’últim vals
sense escenografia
nits de ferro colat
l’Ídol Negre m’espia
diuen que Rimbaud viu
oh París de llum negra
com penjat dels clemàstecs
els déus m’han tornat foll
Pentotal per la vena
t’ajeus al meu costat
no et voldria pas perdre
ets el millor de tot
la neu sobre les illes
en Mishima ha trucat
també he llegit la premsa
no res que ja sabés
les Esfinxs em vigilen
no tinc por de la Mort
en el fons m’idolatra
em cremen a foc lent
m’escurcen les patilles
m’han tallat el cabell
m’han barrotat les barres
fum visceral del cap
cendres a can Xamfaina
ningú pot remuntar
el no-res de l’abisme
sinó és amb un somrís
de líquid amniòtic
ebri fins al final
la màquina s’espatlla
no et puc donar la mà

efecte paradoxa

[1]

m’alimento de la ciutat
de la flaire dels vianants
del foc cabró dels conductors
del cansament dels immigrants
del pol·len dels calaverots
dels petons dels enamorats
de les pintades dels neons
i et vomito al damunt lector


(...)


[2]

sense rostre
sense sostre

les imatges
del meu ventre
pulmons llavis
ulls nas llengua

transformades
en persones
amor drogues
ciment arbres

vermell vòmit
de poema

Teoria del llamp

No ens referirem / a l’instant de la concepció / ni a la vida intrauterina / ni al moment del part. / No farem esment /de la llegenda / de la infantesa / perquè tot record / és un miratge. / I de l’adolescència, / més val no fer-ne cas. / No ens queixarem / de l’època adulta / en què èxit i fracàs / es donen la mà / i se l’estrenyen fort. / No farem esment / de la saviesa / ni de la degradació / de la vellesa. / No ens referirem / a la Mort / tot i escriure’s / en majúscula. / El que farem / és esperar / que el llamp / ens toqui / per atzar. / Així podrem / reescriure aquest poema / o qualsevol altre. / La resta no importa, / no cal fer-ne cap cas.